Història

Els orígens de la Seu

hercules
Retrat del nostre il.lustre fundador, Hèrcules l'Egipcià.

Segons la tradició que confirmen les fonts municipals, la Seu fou fundada per Hèrcules l'Egipcià el 1699 abans de Crist, mentre passava unes vacances als Pirineus.

Els origens de la Seu els hauríem d'anar a buscar en un poblat del Bronze Final que s'hauria instal.lat dalt del turó de Castellciutat, a l'aiguabarreig del Valira, en un punt vital del camí que ressegueix la vall del Segre i travessa els Pirineus pel coll de la Perxa.

Probablement hi hauria un sistema de villæ a la plana -on avui hi ha la Seu- i alguna mena d'instal.lació militar al turó de Ciutat. Amb el temps, aquest model dual s'aniria consolidant, fins a l'establiment del bisbat d'Urgell, que actuaria com a cohesionador del territori, en un moment en què les ciutats romanes d'Aeso (Isona) i de Julia Lybica (Llívia) entren en decadència.

Les excavacions fetes a la Seu van dibuixant mica a mica aquest moment de transició entre el món antic i l'edat mitja. S'ha descobert una necròpoli paleocristiana a on avui hi ha el claustre de la catedral, i uns potents murs que podrien formar part del primitiu recinte urbà. També tenim una ara d'altar de tradició paleocristiana que potser presidiria la primera catedral.

L'època medieval

ermengol
Sant Ermengol

Sant Just és el primer bisbe d'Urgell documentat: l'any 527 va arribar tard al segon concili de Toledo. A partir d'aquell moment tenim la relació ininterrompuda d'ocupants de la seu episcopal. No sabem amb precisió què va succeir durant la dominació àrab. Molt probablement, però, hi hauria alguna mena de control militar sobre la població, sense la consolidació de cap establiment musulmà. El 793 es documenta la destrucció de la ciutat, després d'una expedició d'Abd-al-Malik cap a la Cerdanya.

Segons alguna obscura font documental, la ciutat d'Urgell fou destruïda per l'exèrcit d'Abd-al-Malik l'any 793. Molt poc temps després, entre el 800 i el 805, tota la regió es va posar sota protecció de Carlemany. Foren els temps difícils de l'heretgia adopcionista, propugnada pel bisbe Fèlix, i combatuda amb energia pels teòlegs de la cort carolíngia.

Coincidint amb la intervenció de Leiderad de Lió i Benet d'Aniana, comissionats per Carlemany per tal de reorganitzar el bisbat després de la crisi feliciana, es va consagrar la segona catedral, probablement sota el pontificat del bisbe Sunifred. L'Acta de Consagració de Santa Maria d'Urgell, datada el 819 (o el 839), es considera, però, que és falsa. L'antiga civitas Urgelli que apareixia en els relats dels cronistes carolinges, es transforma en el vicus Urgelli, que revela la reducció del perímetre urbà o bé el seu desplaçament respecte el nucli central de la ciutat antiga.

La Seu, a voltants de l'any 1000, era un petit recinte, on s'alternaven camps de conreu i vienyes amb les cases i les esglésies del conjunt catedralici: Sant Pere i Sant Andreu,

Amb l'arribada al bisbat de Sant Ermengol, la ciutat va començar un procés espectacular de creixement. El 1010 Ermengol va restaurar la canònica de la Catedral. Ermengol I, comte d'Urgell, resident al seu palau de Castellciutat, va encapçalar una expedició contra Còrdova i va encetar la tradició del cobrament de les pàries, fet que suposarà una injecció espectacular de numerari. Fruit d'aquesta revifalla econòmica, Sant Ermengol va dirigir un pla ambiciós de renovació d'infrastructures, amb l'obertura del camí de Tres Ponts i la construcció d'un sistema de ponts sobre el riu Segre que facilitaria els intercanvis nord-sud. Ermengol també va iniciar la reconstrucció d'una nova catedral. La seva mort per accident, escaiguda mentre dirigia en les obres del pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, li va privar de veure acabada la seva obra, que va consagrar el seu successor, Eribau, el 1040.

El bisbe Ot, fill dels comtes del Pallars, va iniciar la reconstrucció de Santa Maria d'Urgelll, que al cap de poc temps amenaçava runa. La nova catedral fou construïda entre el 1115 i el 1190. Coneixem el nom de l'arquitecte que va rebre l'encàrrec de finalitzar les obres, Ramon Llambard. L'atac dels exèrcits del comte de Foix, enemics dels bisbes d'Urgell, van aturar definitivament les obres. Els vescomtes de Castellbò -després comtes de Foix- es van convertir en el poder feudal més hostil a la influència dels bisbes d'Urgell, un cop els comtes d'Urgell es van establir definitivament al sud del comtat.

Amb la consolidació del poder econòmic del bisbe i dels canonges, i del seu paper com a centre comercial i d'intercanvis, la ciutat d'Urgell va créixer espectacularment durant els segles XIII i XIV. Es van construir les muralles i la ciutat medieval va expandir-se cap als nous barris del nord i de ponent.

En aquest moment es va definir també el poder municipal, com a conseqüència del pacte entre el bisbe, senyor de la ciutat, i alguns prohoms. L'edifici actual de l'ajuntament data de finals del segle XV. És també el punt àlgid de la influència dels predicadors, instal.lats a la Seu a partir del segle XIII per a combatre l'heretgia albigesa. L'església de Sant Domènec, del segle XV, és el que ens resta del convent.

La Seu moderna

pau claris
Pau Claris

Durant el segle XVI la ciutat va viure moments difícils, per culpa de la pressió dels hugonots occitans que van inestabilitzar la frontera amb França. El bandolerisme, amb la lluita entre les faccions dels Nyerros i dels Cadells (oriünds d'Arsèguel, ben a prop de la Seu) també va alterar la plàcida vida dels urgellencs. Felip II, alarmat per la presència dels protestants a tocar de la ciutat, va autoritzar la construcció d'un seminari per reforçar la sotraguejada espiritualitat de la zona. El 1601, a més, es va aixecar el col.legi dels jesuïtes.

L'únic edifici que ens ha arribat d'aquesta època -a més de l'església de la Pietat, vora els claustres de la catedral- és el convent de Sant Agustí, construït a partir del 1585.

Un dels personatges més singulars d'aquest període fou Joan Brudieu, músic occità que va arribar a la Seu el 1538, i del qual es conserven una col.lecció de madrigals i una magnífica missa de rèquiem. Al segle següent destaca la poderosa personalitat de Pau Claris, canonge de la catedral i president de la Generalitat durant la guerra dels Segadors. Els canonges van aliar-se en contra del bisbe Pau Duran, un fervorós partidari de Felip. Els ciutadans de la Seu, però, van oposar-se al poder creixent dels canonges, i van haver-hi greus enfrontaments, complicats per una presència intermitent de les tropes franceses per la regió.

Trapense
Trapense

A partir d'aquest moment, les invasions franceses van ser una constant. El 1691 van ocupar la ciutat després d'un curt setge. Aquest fet va provocar la refortificació de l'antic castell vescomtal de Castellciutat, que es va convertir en un equipament militar modern, amb noves fortificacions perifèriques, com la Torre de Solsona i la Ciutadella.

La Guerra de Successió va posar a prova les noves fortificacions. El cèlebre general Moragues fou governador del castell durant els primers anys de la guerra. A la seu hi van haver significats dirigents austriacistes, com Llorenç Tomàs i Costa i Francesc Carreu, que van haver-se d'exiliar a Viena després de la victòria de Felip V.

Amb el Decret de Nova Planta es va reformular l'estructura política municipal, encara que els càrrecs dirigients van continuar essent ocupats per l'antiga classe dirigent. Malgrat això, un atac dels exèrcits francesos, dirigits pel duc de Berwick, van fer que el 1719 la Seu recuperés, per poc temps, l'antic sistema polític del consolat.

A finals del segle XVIII la Seu va viure molt de prop el clima d'inseguretat provocat pels exèrcits francesos, en els inicis de la Guerra Gran. El 1793 les tropes del general Dagobert van ocupar i saquejar la ciutat, que havia estat abandonada pels seus habitants. La sobtada mort del general francès va obligar els ocupants a deixar la ciutat. Durant la Guerra del Francès, la Seu i les fortificacions militars que l'envoltaven van convertir-se en un dels punts forts de resistència, sense que fossin ocupades mai per les forces de Napoleó. La capitalitat del corregiment de Puigcerdà -que sí que havia caigut en mans dels francesos- fou traslladada a la Seu.

Els moviments absolutistes que s'oposaven a les constitucions liberals van organitzar l'anomenada Regència d'Urgell, proclamada a la Seu el 1822. La ciutat fou ocupada per un exèrcit guerriller dirigit pel Trapense, Romagosa, Ramonillo i Miralles, que van tornar a proclamar Ferran VII com a rei legítim i absolut. El general Espoz i Mina va posar fi al somni absolutista, i els membres de la Regència van haver d'escapar a França.

consti

Un dels bisbes amb més personalitat de l'episcopologi urgellenc, Josep Caixal, impulsor de la construcció del seminari va convertir-se en vicari general castrense de l'exèrcit dels carlins. Després del parèntesi de la revolució de la Gloriosa, el 1868, amb l'esclat de la tercera guerra carlina, un audaç cop de mà dels rebels tradicionalistes va fer que ocupessin les fortiifcacions i la plaça de la Seu, l'agost del 1874. El general liberal Arsenio Martínez Campos va posar un duríssim setge a les fortificacions, que es van rendir el 1875. El bisbe Caixal va morir a l'exili.

L'època contemporània

CAdi
Cooperativa Lletera Cadí

La Seu va entrar al segle XX amb l'arribada de la carretera, que no va aconseguir travessar el formidable congost de Tres Ponts fins a l'any 1906. A partir d'aquest moment, el vent de la modernitat no va deixar de bufar. Un filantrop amb visió de futur, Josep de Zulueta, va impulsar el canvi agrari que seria definitiu per a la Seu i per a la seva comarca: la introducció de la vaca de llet i la substitució de vinyes i camps de cerals pels prats de dall. La creació de la Cooperativa Lletera Cadí va impulsar i ordenar aquesta revolució.

Pascual Sanz Barrera i Joaquim Puig i Cadafalch van començar a estudiar la catedral i a realitzar-ne les primeres restauracions. El 1923, l'ajuntament va encarregar a l'arquitecte Joan Bergós la redacció d'un pla d'ordenació urbana, que posaria els fonaments al creixement de la ciutat cap a ponent, amb l'establiment d'una malla ortogonal que, amb certes modificiacions, encara és vigent avui.

La vitalitat cultural dels temps de la república es manifesta amb l'existència de dos setmanaris de gran qualitat, "El Cadí" i "L'Alt Urgell", que, des de plantejaments ideològics diferents, generaven un corrent d'opinió divers i enriquidor.

L'ombra de la guerra civil, amb la seva gran fractura, va dominar, com a arreu del país, un llarg període de recessió econòmica i moral. Als anys seixanta, la Seu va començar a experimentar un cert creixement econòmic, al que l'impuls comercial andorrà no va ser aliè. És l'època de l'urbanització de l'eixample i de certes barriades perifèriques, i també de certes intervencions culturals, com el gruix de les restauracions de la catedral i tot el seu entorn urbà, i la posta en escena del Retaule de Sant Ermengol als claustres.

Amb el retorn de les institucions democràtiques s'ha encetat una nova etapa. El pla general d'ordenació urbana, del 1979, va reprendre la tradició Bergós per racionalitzar el creixement de la ciutat i preveure les expansions futures. Actualment està en fase d'aprovació un nou pla d'ordenació.

Parc_segre

Els aiguats del novembre del 1982, a més del seu impacte dramàtic per la pèrdua de vides humanes i pel daltabaix econòmic, van propiciar la canalització del Segre, una aspiració centenària, i una de les fites de la Seu contemporània: la construcció del parc del Segre i la participació de la Seu als Jocs Olímpics de Barcelona 92, com a subseu de l'especialitat d'aigües braves.