Teresa Colom inaugura, amb la lectura del pregó, la Festa Major de la Seu d'Urgell 2022

L'escriptora i poeta Teresa Colom i Pic ha inaugurat aquest vespre la Festa Major de la Seu d'Urgell 2022  amb la lectura del pregó, un acte que enguany ha tingut lloc a la sala de plens de l'Ajuntament urgellenc en lloc des del balcó de l'edifici consistorial, com és tradició, a causa de l'intensa pluja que ha caigut a la capital de l'Alt Urgell.  

Teresa Colom, acompanyada per bona part de la seva família, ha fet un pregó molt emotiu, tot recordant la Seu d'Urgell d'abans, els records de la seva infantesa i de les festes festes majors viscudes durant la joventut, tot associant-ho amb una emoció. L'escriptora i poeta nascuda a la Seu d'Urgell ha volgut deixar palès que "fem el que fem a la vida, sempre retornarem al que vam sentir, i, anem on anem, gran part del nostre cor sempre serà aquí, a La Seu".  

Per la seva part, l'alcalde de la Seu d'Urgell, Francesc Viaplana, en nom del Consistori municipal ha desitjat una molt bona festa major a tothom: "És un autèntic plaer tornar a celebrar una Festa Major amb normalitat, sense restriccions. Disfruteu, gaudiu, passeu-s'ho el millor possible amb els amics, amb al colla, amb la família, amb les persoes que estimeu, perquè la Festa Major és per això i us ho mereixeu". L'alcalde urgellenc també ha donat les gràcies a la pregonera d'enguany: "moltes gràcies per ser com ets i per estimar-te tant la Seu, per tots nosaltres és un honor tenir-te de pregonera de la Festa Major". 

TEXT ÍNTEGRE DEL PREGÓ DE TERESA COLOM

Estimades ciutadanes i estimats ciutadans de La Seu d’Urgell, alcalde, amigues, amics, conegudes, coneguts, presents. Aquesta nit em dirigeixo a les gents que heu vist coses que jo no he vist, com la guarderia de la doña Ramona, una dona encantadora —diuen els qui van ser criatures a finals dels anys cinquanta principis dels seixanta— i que era aquí, darrere l’Ajuntament; gents que heu sigut els pares dels nens o, directament, els nens que baixaven al carrer el dia de Reis amb els regals que havien arribat a casa per intercanviar-los i jugar, perquè, en una època, les criatures petites campaven soles pels carrers, lliures i segures, i s’escoltaven els crits dels pares des dels balcons del carrer Major: «A sopar!»; gents que heu conegut el col·legi de les graduades, al Pati Palau, on hi havia hagut els jutjats, quan s’hi cantava cada matí el Cara al sol i hi donaven un got de llet en pols americana que, tot i tenir un gust horrible, ha quedat gravat com un record tendre a la memòria dels qui l’engolien. També em dirigeixo a la gent nascuda més tard i que ha vist coses que jo sí que he vist, però que ja no hi són: com tants prats, ara construïts, i que consideràvem els afores de La Seu—com tots els que hi havia entre l’avinguda Salòria, on vivia, i el col·legi de Les Monges—; la granja que la Matilde Massana i la Maria la llarga —dones molt autèntiques— tenien per allà el carrer Comtat d’Urgell, que era envoltat d’horts, i on hi despatxaven ous, conills i gallines mentre els nens badàvem amb els animals que hi corrien encara vius; comerços com Ca la Teresina, al carrer dels Jueus, on acompanyava la meva mare a comprar llet amb la lletera, Cal Puigsubirà, amb el seu gos, un bòxer, lligat a fora, Cal Rovelló, Ca la Bacallanera, la Maria dels retalls, Cal Guarnicioner; locals com el Sant Jordi, el Cafè Mundial, el bar Eugenio, la Tasca, el Lalín, l’Estolador, el Parking, el mític Corona; i la xurreria —era impensable el Passeig sense la xurreria—; o les edicions súper boges de la Festa Major amb els cotxes tallats. I, per descomptat, també em dirigeixo a les generacions més joves, i que ja no heu vist totes aquestes coses, però que n’heu conegut d’altres, i que precedireu de més a prop les generacions que encara són pendents de néixer i que veuran La Seu del futur, la qual, des d’aquest present on som ara, jo no puc descriure.

Quan em van demanar que recaigués en mi l’honor de fer el pregó de la festa major de La Seu, al marge de l’agraïment i el respecte que la proposta em va despertar, vaig pensar que no n’era mereixedora: potser arribaria un dia en què la culminació d’algun projecte rellevant ho justifiqués, però, ara? Era legítim ser jo qui aquest any us adrecés unes paraules? Ser, justament avui, que és un dia important al calendari de La Seu, en aquest balcó, i mirar cap a la catedral, on tants de nosaltres tenim fotos del dia de la palma, o, cap als porxos, que han sigut part del circuit inoblidable de les nostres rutes abans d’arribar a les festes, i tot aquest tram de camí que baixa cap a les casetes, i que, quan les casetes encara no hi eren, també ens duien cap als concerts al Poli, on hem viscut moments memorables. Abans d’acabar de confirmar que acceptava, mentre ho païa, em vaig visualitzar en aquest balcó des d’on es veu la catedral, i els porxos, i les llambordes de la plaça dels Oms, i em vaig adonar que, sobretot, el que més m’impressionava era pujar aquí dalt i mirar cap als meus records. Perquè des d’aquí dalt, no us veig només a vosaltres, també em veig a mi al llarg dels anys, i, les de la meva colla al llarg dels anys, també la nostra Cristina, que ens agafa de la mà i ens mira des del Cadí... els meus germans, família, els amics, i tants coneguts, també els qui només coneixes de vista i amb qui, potser, mai has parlat, però que, quan te’ls trobes fora d’aquest context, sí que saludes: perquè sou del mateix lloc. I, encara que sempre hem de mirar cap al futur, vaig entendre que no tenia sentit pensar que ara no em tocava i que, en tot cas, potser, més endavant. Vaig entendre que no era el futur —incert, evidentment, per a tothom— la raó per la qual em demanaven de parlar, era perquè mentre us miro, jo també soc aquí a baix. No és per allò que farem la raó per la qual ens coneixem i ens apreciem, no és pel que serem, és pel que hem sigut i pel que som: gent de La Seu.

Crec que ens passa a tots que, per exemple, les cançons que havíem escoltat a la nostra etapa d’adolescència o joventut ens provoquen uns sentiments molt especials. No importa si les cançons eren bones o no, sempre quedaran per damunt de les altres que escoltarem al llarg de la vida, i, quan les escoltem, ens fan reviure moments del passat; moments que no ens podem estar de recordar, un cop i un altre, quan ens trobem, per exemple, amb la nostra colla de sempre. De fet, les percepcions d’allò viscut són diferents en cada individu, però se’n comparteix el matís afectiu i, això, juntament amb un efecte de suggestió grupal, afavoreix l’evocació. Però a tot això se li ha d’afegir un altre fenomen. Deixeu-me, si us plau, que us l’expliqui.

Un registre sensorial (l’olor, el so, el paisatge, els colors, la temperatura...) s’agrupa configurant una memòria, la qual, associada a pensaments, narracions, context..., forma un record. Aquest record està associat a una emoció. Tot això configura una cadena sinàptica (una connexió entre neurones), com els llums d’un arbre de Nadal que, inevitablement, estan connectats. Un sol dels registres sensorials, com una aroma o una cançó, desencadena tota la resta. Això succeeix de manera massiva fins a una determinada edat, que se situa al voltant dels vint-i-cinc anys, quan aquesta plasticitat neuronal (que és la capacitat de crear noves cadenes sinàptiques) cau abruptament (tot i que, després, també es produeixen). Però, els records d’aquesta primera etapa de la vida, quan la nostra plasticitat neuronal és enorme, ens queden gravats a foc, són més indelebles i ens retornen per molts anys que hagin passat, de vegades, més en els processos de demència, en els quals, en general, la memòria d’evocació es fa més nítida i present. La marca que ens deixen els records de la primera etapa de la vida, fins al voltant d’aquests vint-i-cinc anys, és més profunda. I totes aquelles percepcions viscudes s’enregistren sense un sentit de temporalitat, tornen com si fos ara, són registres que s’automatitzen i no passen pel còrtex, que és on raonem i podem desenvolupar processos voluntaris, per això hi ha connexions i links que no podem evitar, no són a l’abast de la raó. Vull dir que, fem el que fem a la vida, sempre retornarem al que vam sentir, i, anem on anem, gran part del nostre cor sempre serà aquí, a La Seu.

A tots us dic: gaudim de la festa major de la Seu, saludem a qui feia temps que no vèiem, dirigim-nos i parlem amb qui feia anys que no coincidíem i que és part dels nostres circuits marcats amb foc, perquè la festa major és una d’aquelles ocasions comptades a l’any en què la gent es retroba. I als més joves: viviu de manera bona i especial aquests dies, ja que, en un futur, ocuparan un lloc privilegiat als vostres records. Les nostres arrels més profundes són les dels orígens.

Visca la festa major de la Seu d’Urgell!