La història de la finca de les Moreres
El bosc de Les Moreres és un enclavament natural amb una superfície de 176 ha, propietat de l'ajuntament de La Seu d'Urgell i situat dins del terme municipal de les Valls de Valira.
Es tracta d'una zona de sòls silicis, pissarrosos i d'escassa profunditat, amb pendents pronunciats de fins al 60% i amb una orientació predominant Sud-Est, per la qual discorren diversos barrancs, com el Torrent de Les Moreres.
La finca ha tingut diferents usos al llarg de la seva història recent. Fins a finals del segle XIX el seu ús era pel cultiu de la vinya i la producció del vi, que es venia des del sud de França fins a les províncies de Lleida i Tarragona. Encara queden en peu vestigis d'aquells anys, com els trams de les parets de pedra seca que aguantaven els bancals sobre els quals creixien les parres.
Amb l'arribada de la fil·loxera l'any 1891, es va abandonar l'activitat vinícola i amb ella l'ús de la terra, quedant un sòl sense vegetació amb una escassa capa de sòl fèrtil, exposat a l’erosió i a convertir-se en un terreny inert.
L'any 1929, el Patrimoni Forestal de l'Estat va expropiar la finca als veïns de Calbinyà per raons d'Utilitat Pública, per l'elevat risc d’erosió que existia. L’Any 1947 Les Moreres va ser inscrit al Catàleg de Boscos d'Utilitat Pública de la província de Lleida amb el núm. 29 bis, quedant registrat a nom de l'Estat.
A la dècada dels 40, la Direcció General de muntanyes va dur a terme, amb caràcter d'urgència, una repoblació amb la finalitat d’instaurar una coberta vegetal que pogués retenir l'aigua i protegir la població de la Seu d'Urgell de possibles catàstrofes. Aquesta es va realitzar amb una elevada densitat d'exemplars de diferents espècies de coníferes, com el pi roig (Pinus sylvestris), la pinassa (Pinus nigra ssp. Nigra i Pinus nigra ssp. salzmannii), el pi marítim o pinastre (Pinus pinaster) i en menor mesura el pi blanc (Pinus halepensis).
Tot i que s’aconseguí l’objectiu de protecció del sòl, el fet de no realitzar-ne una posterior selecció de peus i reducció de competència va condicionar el futur de la massa, amb l’existència d’exemplars febles, estilitzats i raquítics, vulnerables al pas d'incendis i temporals de vent i neu, incapaços de viure per ells mateixos de manera individual i necessitant la protecció col·lectiva de la massa.
L'any 1956, el bosc de les Moreres van ser cedit al Ministeri de Defensa per ampliar el campament d'entrenament del Pla dels Forques utilitzat pels militars que s'assentaven a l'aquarterament de Castellciutat.
L’any 1998 s'abandonà l'activitat militar i el ministeri de Defensa va transmetre el ple domini de la finca “Pla dels Forques, Obaga de Gol i Les Moreres” a l'Ajuntament de la Seu d'Urgell. Malgrat les nombroses neteges realitzades per enretirar el material utilitzat per l'exèrcit, encara es pot trobar restes dins del bosc (entre aquest material pot haver-hi munició d'obusos sense detonar, en cas de trobar algun d'aquests elements es prega no tocar-ho i comunicar-ho al 112).
Cal dir que des de l’any 2003 la finca disposa d’un instrument d'ordenació forestal que ha permès millorar l’estat de la massa forestal, els valors ecològics, potenciar l'ús social i l'aprofitament multifuncional del bosc.
Malauradament l'any 2012 es va produir un incendi a la zona alta de la finca, que va afectar 35 ha. Entre els anys 2019-2020 es va procedir a la repoblació de la zona afectada amb pi roig (Pinus sylvestris) i pinassa (Pinus nigra salzmannii)
Història de Calbinyà
La finca del bosc de les Moreres es troba a les immediacions de Calbinyà, als veïns del qual va pertànyer fins a principis del segle XX.
Calbinyà és un nucli de població documentat des de l’any 972, tot i que segurament ja existia amb anterioritat. Pels volts de l’any 1000, la població i el seu terme formaven part dels dominis de l’Església d’Urgell, que en un moment més avançat, ja al segle XII, va posar la població i el seu terme a mans d’una família de cavallers per garantir la seva protecció, sempre que fossin fidels a l’Església. Els primers de qui tenim constància pertanyien a la família dels vescomtes de Berguedà, concretament del pare del cèlebre trobador Guillem de Berguedà, que composà uns versos terribles contra el bisbe d’Urgell.
L’enemistat entre els Berguedà i els bisbes d’Urgell va provocar un canvi al capdavant de la senyoria: l’any 1194 l’Església d’Urgell va investir els senyors de Sant Martí, d’origen cerdà, com a senyors de Calbinyà, i també de Feners, Llirt i del castell de Somont, just a sobre de l’actual barri de Sant Pere. Els Sant Martí es mantingueren com a senyors d’aquest conjunt territorial fins al segle XV, en què passà successivament als Paüls, als Boquet i als barons de Sentmenat, els quals es van vendre els drets sobre Calbinyà al municipi de la Seu d’Urgell l’any 1687. El darrer baró de Sentmenat, el darrer noble de l’Alt Urgell, morí l’any 1723 a l’edat de 103 anys.