VERN
VERN (Alnus glutinosa)
Alçada: Aquest arbre ateny els 20 o 23 metres com a molt, però sovint no hi arriba.
Capçada: La capçada és cònica i amb les branques obertes.
Tronc: Té el tronc recte i dret. L'escorça és d'un bru granatós de jove i més grisosa a mesura que s'envelleix, i en els exemplars més grans es clivella prop de la soca i cau amb facilitat.
Arrels: Les arrels tenen uns nòduls amb bacteris que fixen el nitrogen atmosfèric i enriqueixen, d'aquesta manera el sòl. Suporta l'entollament del terra i la humitat edàfica com cap altre caducifoli autòcton.
Fulles: Les fulles són simples, alternes, arrodonides i amb l'àpex una mica escotat. El marge és irregularment dentat i fan de 4 a 10 cm de llarg. La base del limbe és cuneiforme i el pecíol és patent, de la mateixa manera que els 6, 7, 8 o 9 parells de nervis secundaris. De joves, les fulles són enganxoses.
Flors: Els aments masculins són granatosos abans d'obrir-se i fan de 5 a 12 cm de llarg. La inflorescència femenina recorda una pinyeta de color verd.
Fruits: Els fruits són una pinyeta amb aspecte lignificat, fosc, ben pedunculada i que fa d'1 a 3 cm de llargària.
Distribució: El vern és l'arbre de ribera de l'estatge montà per excel.lència. Les vernedes s'extenen entre els 700 i 1400 metres de vegades, però, els podem trobar a altituds molt superiors, fins i tot en ple estatge subalpí.
En les vernedes, però, no és l'únic arbre, si bé el dominant, freixeres (Fraxinus excelsior) i salzes (Salix alba) de vegades l'acompanyen. Al pis arbustiu, el saüc (Sambucus nigra), l'avellaner (Corylus avellana) i el sanguinyol (Cornus sanguinea) també s'hi solen fer.
A la Seu el trobem: recorrent els cursos fluvials dels rius Segre i Valira ja que és una espècie que necessita un contacte directe amb l’aigua. També el trobem al llarg dels recs oberts com el rec de l’Olla o el de la Boixadera.
La disposició arrenglerada dels verns al llarg dels rius i rierols forma una mena de pantalla protectora pels conreus i fins i tot és un element d'interès paisatgístic. Amb tot, actualment les vernedes s'han degradat o talat per deixar lloc a conreus, edificacions o vies de transport que ressegueixen els cursos fluvials. Al nostre país, aquests processos de degradació de les vernedes han estat intensos. Tot i això, encara en queden bocins, si bé força més estrets de com eren abans que es conreessin els fons de vall.
Aprofitament humà i faunístic: La fusta de vern no resisteix gaire bé a sol i serena, però sí la humitat, per això una aplicació que tenia era fer-ne esclops i puntals de ponts.Com que és de bon treballar i d'un bonic color taronja, se'n feien joguines i peces tornejades.Del carbó se'n feia pólvora i la llenya de vern es cremava als forns de pa i de vidre.També és un arbre amb propietats remeieres. Les fulles joves i empalagoses es feien servir per alleugerir els peus adolorits posant-les a dins dels mitjons; eren sudorífiques i diürètiques. L'escorça és astringent, tònica i abaixa la febre. També és rica en substàncies tànniques.També servien per alimentar els porcs.
Per altra banda, pel que fa a l’aprofitament faunístic, les llavors del vern són una de les menges més preuades del lluer (Carduelis spinus).Quan es moren, els verns són “arbres-niu” per al picot garcer petit.
Lluer (Carduelis spinus)
Altres curiositats: No es mostra gaire exigent amb la naturalesa del substrat, però se l'estima més silícic. El vern rebrota bé de soca i per això després d'un aiguat o una talada arreu es refà ràpidament.